Ardara. El viatge dins del Viatge

 

AGUS IZQUIERDO

NÚVOL  14/12/2019

 

Ardara no és una pel·lícula. És un cúmul d’ecos. Un contenidor de ressonàncies existencials. Un crit desesperat i a la vegada reconfortant. Una història sense història. Un recorregut mancat de trajectòria. Sense principi, sense final. Una odissea cap al desconegut. Una balada suau, lleugera. Una expedició errant. Una oda paisatgística, harmònica i misteriosa. I tot el misteriós conté, en major o menor mesura, una espurna de bellesa. La productora Elsabeth ha fet les maletes i s’ha embarcat, juntament amb la Bruna Cusí, la María García Vera i el Macià Florit (a qui entrevistàvem a Núvol fa uns dies) en un viatge minúscul, comparat amb el viatge que és la vida. Tothom deixa un rastre. Molt sovint (potser gairebé sempre) ho fem de manera inconscient i involuntàriament. Aquestes petjades sempre ens serveixen per ser recordats. Per escriure amb una tinta immortal, d’alguna manera, part de la nostra essència. En Macià, la Bruna i la Maria coincideixen en una interjecció qualsevol. Es coneixen com es coneix tothom, i com ens pot passar a nosaltres, sigui en un viatge transcendental al Nepal, al sud d’Espanya, estiuejant a la Costa Brava o davant l’estanc del carrer Aribau. En aquest cas la cruïlla es troba a Ardara, un poblet coster al nord-oest d’Irlanda. I comença així una deriva, i un intent de reconstrucció. És aquí on es presenta un laberint conformat per paisatges, persones, records i enyorança. Les tres ànimes són finestres que donen a un món caòtic i lliure. L’univers és un oceà infinit, i mai sabem quin onatge farà.

Llacs, muntanyes, coves, carrers assolellats, prats, platges, tavernes sense música però amb personatges ballant o penya-segats revestits de pluja i llum. Aquest és el terreny. Però el sentiment de pèrdua, malgrat tot, no es fa angoixant. L’escenografia del llargmetratge de Raimon Fransoy i Xavier Puig és primordial per entendre el caràcter romàntic dels paisatges. Les escenes ens serveixen una naturalesa violentament esplèndida, sublim i imponent. La fotografia reforça i insisteix l’anhel, omnipresent en tota la pel·lícula. Capriciosa, Ardara produeix un calfred agradable: un estat d’embriaguesa vital i un vertigen que, com el cant de sirena, és sensual i perillosament suggerent.   

I mentre passen els minuts, gairebé de forma imperceptible, els plans flueixen. Són haikus: ho expliquen tot sense explicar res. Càpsules buides, plenes d’una energia que l’espectador no acaba d’entendre, però comprèn. Insistim: Ardara no és una pel·lícula, és un riu, en el torrent del qual ens veiem obligats a deixar-nos portar. A escoltar, observar i, sobretot, a contemplar. El tempo és bucòlic i el ritme costumista: una brisa pausada que ens acaricia sense acabar de fregar-nos.   

Per recrear aquesta atmosfera, els creadors de la pel·lícula s’han recolzat en la sensacional banda sonora de Ricky Falkner, que acompanya de forma minimalista el fals documental. Quan la música es fon amb la imatge, es produeix una orgia audiovisual digna d’un clip de Sigur Ros o altres bandes de post-rock ambiental.

De cop i volta, cap al final, interromp una mirada. La de la Bruna. Una mirada que desmunta l’equació dels tres personatges perquè n’incorpora un quart. A qui diantre mira, la Bruna? Qui és aquest intrús que usurpa la intimitat del grupet en el qual ja ens sentim inclosos? El film adopta la postura de thriller i, com a El Secreto de Sus Ojos, sembla que un gest ocular ens donarà la resposta que hem estat buscant durant tot el metratge. Però no. Res. Sorgeixen hipòtesis, dubtes, inconcrecions. I si aquesta quarta persona som nosaltres, els pobres espectadors?

Ardara, com explica Don (un dels personatges que coneix el trio) no és una pel·lícula. És un cant a la vida. Tots ens esvaïm i desapareixem. Ens ho podem mirar en un sentit estrictament filosòfic, o bé a través d’un prisma més prosaic: però la vida és un accident molt gran, mal que ens pesi. Insisteixo, com el Don: Ardara no és una pel·lícula. És una fotografia magnífica d’aquesta casualitat tan ben feta que és la vida.

ARDARA, Raimon Fransoy