El mirall d'Adrià Puntí

MÒNICA PLANAS CALLOL

ARA  20/04/2013

 

Dijous a la nit El documental del 33 estava dedicat al músic Adrià Puntí. El documental acaba, sorprenentment, amb l'àudio d'un monòleg de Capri. Concretament Els Savis , aquell en què s'enfotia dels que després de veure una pel·lícula d'art i assaig deien allò de: "¡Esto es cine! " És una petita picada d'ullet a l'espectador que ha arribat al final per ironitzar sobre la densitat del projecte. Però no cal disculpa. És un treball diferent, valent i captivador que s'ajusta a la personalitat d'Adrià Puntí, al seu univers i al seu llenguatge. I ho fan tan bé que fins i tot inclouen en el documental el mateix músic llegint el guió i enfotent-se'n de les idees o afegint text del propi treball. Un metadocumental curiós per conèixer en Puntí i per experimentar amb el gènere. L'arrencada és extraordinària: un collage d'imatges d'arxiu i retalls sonors d'entrevistes a l'Adrià (o al Josep o a la Ruth...), multitud d'imatges d'ell i dels seus espais vitals. I això es va repetint, construint una mena de gresol de personalitats, un trencadís de totes les possibilitats del músic. En un caos de muntatge més aparent que no pas real ens anem acostant a l'artista al marge d'etiquetes o prejudicis. El nom és el menys important. És ell, amb el seu context i les seves cançons. I aquest collageens fa entendre que res és atzar sinó que tot té un motiu de ser. La virtut del documental és evidenciar com tota la multitud d'aparicions mediàtiques han intentat portar l'Adrià Puntí a donar explicacions d'ell mateix, a obligar-lo a exposar les seves diferències i excentricitats. I, en canvi, aquí es troba l'essència i s'intenta entendre'l: el patiment, les angoixes familiars, la recerca de la identitat... Descobrir la inherència entre personatge i talent musical. No sé què en diria en Capri. Per a mi això no és un documental. És un documental sublim.

Ara_Monica_Planas_edited.jpg